Calderé: “Som ex només per qüestions físiques, mentalment som jugadors”

Ramon Maria Calderé és fill de Vila-rodona, a l’Alt Camp. Té 59 anys i va ser jugador del primer equip del Barça a la dècada dels vuitanta. Internacional. De la casa. Ara és entrenador.

A Badalona. Somnia d’arribar al futbol professional des de la banqueta. Però l’oportunitat no arriba.

 “Jo n’he fet molts d’ascensos. I molts campionats. Però no en aquesta categoria, que és la maca. A la que crec que m’hi puc adaptar. Tot i això, la confiança dels clubs professionals, no arriba. Només em queda fer-ho jo de la mà del club que entreni. És el que vull fer amb el Badalona.”

Potser el perd el seu caràcter. El que té al cap, ho té als llavis immediatament....

“Abans sí que el caràcter em perdia. Però soc bon tio… Ja sé que en certs moments, amb els àrbitres, no vaig estar be. He fet autocrítica. Ja porto quatre o cinc temporades que no he tingut cap problema. No tinc ni targetes. I pel que fa als clubs, a la relació amb els presidents... El Burgos em va fer soci d’honor, el Badalona em va donar la medalla d’or i brillants, a Terol m’adoren, tinc  premis… Ja arribarà. Segur.”

Lligat al futbol. També segur. Es fa difícil imaginar en Ramón lluny d’aquest mon. El seu mon.

“És que ho portem a l’ADN. No deixes mai de ser jugador. L’altre dia escoltava Mendilibar, l’entrenador de l’Eibar,  que recordava aquesta essència. Jo camino per Badalona i veig nens jugant en un parc i m’hi quedo. Morirem amb això.”

Per no ser, no són ni exjugadors. Encara es consideren jugadors i actuen com a tals en gairebé tot. 

“En actiu som “ex”. Però només per qüestions físiques. Mentalment som jugadors. L’Eduard Manchón ens ho deia sempre: “ El dia que no ens moguem, ja no ens podrem moure més”.  Jo veia corre Manchón, amb vuitanta anys o més. Era un exemple. Se sentia jugador. Era jugador.”

Abans vostè també hi jugava amb el veterans. I amb el bons, no amb el carro del peix...

“Sí, jo jugava amb els veterans. I ara ja no hi vaig mai. Corro per les penyes quan puc perquè fan una feina brutal. Et sents molt estimat i t’ho passes be.”

I a l’Agrupació. Aquí hi caben tots. Són una petita família.

“Jo diria que una família ben gran. Molt solidària. Hi cabem tots. Aquí no es mira ni l’estatus ni el currículum de ningú. Si has jugat al Barça, a la categoria que sigui, ja hi formes part. Aquesta ha estat la gran tasca de molt presidents. Ara li toca al Ramon Alfonseda. És un gran president. Sempre mira endavant". 

Què hi afegiria a la feina que ja fan?
“Bé, els jugadors més veterans, no els legends, potser podrien jugar més. I parlo dels que han estat al primer equip. Els que la gent coneix. Jo he jugat amb Eladi, Kubala, Manchón… eren deu, dotze, tretze del primer equip. Ja entenc que es difícil, que fan coses, però m’agradaria que hi fossin més. Respectant tothom, perquè sense la resta seria impossible fer els partits. Aquesta essència s’ha perdut.”

Una feina important de l’ABJ és cuidar els que no han tingut sort a la vida.

I és una feina molt important. Hi ha situacions molt delicades. Ara la gent està més preparada, però ningú no està vacunat de res. A mi em va passar, no la vaig encertar. Jo mateix  hagués hagut de seguir els consell de Núñez i Pulido, que baixaven als vestidors i ens deien als mes joves que compréssim pedra, pisos. Jo en vaig comprar dos de pisos i n’hagués hagut de comprar sis. En canvi em vaig emmerdar en coses que desconeixia i va acabar malament. Me’n penedeix-ho de no haver seguit aquells consells.”

Alguna cosa devia fer bé... 

“Vaig assegurar-me un pla de pensions de per vida. Amb això vaig ser hàbil. Va ser gràcies al Moratalla. Company d’habitació de tota la vida. Ell em va dir: “no facis el ruc, els calés marxaran. Assegura’t un futur”. I li vaig fer cas. No em cansaré d’agrair-li.” 

Si li hagués fet cas amb el Mercedes...

"Ja, ja, ja. Sí, ho recordo. Eres un “jugadoret” del Barça Atlètic i l’objectiu era tenir un Mercedes. I aquest, justament aquest, és el camí equivocat.  Digues m’ho a mi. Jo li vaig comprar l’Alexanco, un de color blanc. Ara ho penses… mira, jo anava amb un R5 tronat i era feliç. I de sobte un  Mercedes. Vaig anar al Betis... i un altre Mercedes. Ara de 16 vàlvules. Unes tonteries... T’ho podies permetre, però tampoc et feia falta. Era un altra cultura. I d’això se n’aprèn".

I ara quin cotxe té?

"Ara..., ara... tinc un altre Mercedes. Això si, mes petit i barat".