Josep ‘Cuca’ Palau: “L’Agrupació per a mi és mitja vida”

Josep ‘Cuca’ Palau: “L’Agrupació per a mi és mitja vida”

L’entrenador de l’ABJ celebra deu anys al capdavant de l’equip

Josep ‘Cuca’ Palau tanca la seva primera dècada com a tècnic de l’equip de l’Agrupació Barça Jugadors (ABJ). Amb 73 anys i un esperit incansable, el veterà es mostra satisfet de la seva trajectòria esportiva i de l’evolució de l’ABJ que, diu, li ha donat “mitja vida”.

Per molts anys, Josep. Deu anys donen per molt, no?

Gràcies. Sí, fa deu que sóc entrenador, però ja en fa 40 que sóc a l’Agrupació, també com a membre de la junta directiva. Aquí he jugat 510 partits, i com a entrenador n’hauré dirigit 600 a finals d’aquesta temporada.

Ets dels més veterans, sens dubte.

Quan vaig arribar aquí, veia l’Agrupació com un fill del Barça: una cosa petita, que estava per sota del Club. Però mica en mica hem caminat agafats de la mà, i aquest fill ha anat creixent fins a convertir-se en la millor agrupació de veterans del món. Abans érem pocs, fèiem alguns partidets i poca cosa més. Ara no parem: entrenem, juguem, fem tallers, cursos, viatges... hi ha una estructura, gent preparada. L’Agrupació ha fet una evolució espectacular.

Com va ser el canvi de vida, de jugador de primera divisió a exjugador?

De seguida vaig ficar-me a l’escola TARR, fundada pel Torres, l’Asensi, el Rexach i el Rifé. Allà hi vaig estar entrenant nanos durant 15 anys. Sempre he estat ficat en el món de l’esport, perquè és el que m’agrada, i fins ara m’ha anat molt bé. Deixar de jugar no significa que hagis de deixar d’enfocar la teva vida cap al futbol.

És dur, el xoc?

Sí, però a mesura que et fas gran, entens que tot s’acaba. T’has de fer a la idea, però si t’hi acostumes, et mantens actiu, i durant la teva carrera t’ho has sabut muntar, pots viure bé. El cop dur ve si no has sabut gestionar els teus ingressos o no saps què fer després de la carrera esportiva.

Sembles satisfet amb la teva vida “post”.

Molt, perquè sempre he fet el que he volgut. També he tingut sort: em van oferir ser entrenador d’equips infantils, ser observador... però jo estava bé a l’escola. M’agrada molt entrenar nens.

T’agrada més que entrenar adults?

És diferent. Amb els nens és fàcil i agraït: en portava 200 amb només dos ajudants, i mai tenia cap problema. Amb els veterans, a vegades algun es mosqueja perquè no el convoco, però he de procurar el bé de l’Agrupació. Al final tots ho acaben entenent, perquè és el que hem après de joves. S’ha de saber posar el límit entre les relacions personals i la gestió esportiva. Sempre s’ha de fer el millor per l’equip.

És estrany passar de ser el company a ser l’entrenador?

Bé, jo faig d’entrenador però sóc un amic, i a vegades un jugador més. Sí que som seriosos i entrenem, però la nostra prioritat és gaudir. Això sí que és innegociable: el que no ve a passar-ho bé, ja pot marxar cap a casa (riu).

Vas tenir bons entrenadors?

Sí, i tant. Però abans, a nivell tècnic, eren molt més barroers: només ens feien córrer. Ara tot el dia estan amb la pilota als peus! Abans ens deien: “¡Venga, vueltas al campo!”; ara el Rexach diu que córrer és de covards. La figura de l’entrenador ha canviat molt: quan jo jugava, un entrenador sol portava tot l’equip de primera divisió, entrenava i manava ell. Ara n’hi ha set o vuit! L’altre dia vaig veure un entrenament del primer equip, i em vaig fixar en que hi havia tants tècnics com jugadors! Abans, amb prou feines hi havia l’entrenador i el massatgista.

El món del futbol ha canviat.

I què no canvia? És el que toca. Si volem ser el millor equip del món, hem de tenir els millors jugadors i han de cobrar més que ningú.

Què et sembla, això?

Cobren dinerals, però mentre l’equip vagi bé, jo no hi tinc res a dir. Tant de bo pogués jugar jo ara! El futbol ha millorat molt.

Un partit memorable.

Un a Girona, el 2004 o el 2005, no ho recordo bé. Jo era entrenador, i tots 11 jugadors eren veterans del primer equip: Fradera, Guardiola, Fusté, Pichi Alonso, Luis Enrique... vaig tenir el privilegi de dirigir aquests cracks. I vam guanyar 3-7!

Un gol èpic.

N’he vist tants! Però recordo especialment un partit a Oman, contra el Madrid. Vam marcar a l’últim minut, vam desempatar, i vam guanyar. Però de gols bons n’hem fet molts, i a tot el món: Alemanya, Itàlia, Grècia, Brasil, Tel Aviv, Mèxic, Egipte, Polònia, Regne Unit, Portugal, Japó, Dubai...

Com descriuries els deu anys com a entrenador?

M’han passat volant. El que he arribat a gaudir i el que gaudeixo aquí només ho sé jo. L’Agrupació per a mi és mitja vida. Estaré a primera línia sempre, no ho deixaré mai. 

Força Barça
Força Barça

Relacionat Amb aquest contingut

Tanca l'article

Relacionat Amb aquest contingut