fcb.portal.reset.password

Instantània de Luis Cembranos en la seva etapa com a jugador del Barça

Luis Cembranos Martínez (Lucerna, Suïssa, 6 de juny de 1972) arriba a La Masia com a juvenil, però una greu lesió trunca la seva progressió al club. Tot i així, el migcampista debuta amb el primer equip de la mà de Johan Cruyff l’any 1994. Abandona el Camp Nou el mercat d’hivern d’aquella temporada rumb a l’Espanyol. Després jugaria al Rallo Vallecano i al Ponferrada lleonès, equip en que es retira l’any 2005. Fins el febrer d’aquest any era el segon entrenador del CD Lugo dirigit pel també exblaugrana Luis Milla.

Quina emoció vas sentir el dia que vas debutar amb el Barça?

Molta felicitat. Jo vaig començar al juvenil, vaig créixer a La Masia i vaig anar pujant categories. Debutar amb el primer equip es viure el somni que qualsevol nen de la pedrera té durant anys.

El millor moment que recordes del teu pas pel Barça va ser...

Suposo que el partit del debut, perquè és el resultat de tota la teva feina. Des de La Masia, quan obres la finestra i veus el Camp Nou, penses “tant de bo jugui allà”. Quan el dia arriba és important a nivell professional, però sobretot emocional. És el resultat d’anys de feina lluny de la teva família.

Un partit per oblidar.

Quan estava al filial del Barça, en un partit contra el del Madrid. Va ser on em vaig lesionar la tíbia. Tinc un mal record per les seves conseqüències, qualsevol partit és dolent si acabes amb una lesió.

Quina era la teva activitat preferida durant les concentracions?

Eren altres èpoques. Tenies molta relació amb els companys, comparties vivències, aprenies amb ells. No era un noi que portés videojocs per a passar les hores mortes, m’agradava llegir i solia estudiar.

Tenies alguna superstició o mania quan saltaves al terreny de joc?

Supersticions, no, però sí manies. Per exemple, sempre portava els cordons curts, com una bamba. Quan comprava unes botes el primer que feia era tallar-los. Feia el mateix amb les mitgetes.

Amb quina llegenda del Barça t'hagués agradat fer uns tocs?

Potser César, davanter lleonès familiar d’un bon amic. Va ser una llegenda barcelonista i del futbol lleonès. Un altre seria Laudrup, un dels meus ídols de nen, però ja vaig tenir l’oportunitat de fer-ho.

De tots els objectes de la teva època al Barça, ¿n'hi ha algun que no regalaràs mai?

Potser la samarreta amb la que vaig debutar amb el primer equip. Li tinc molt afecte pel que va significar per a mi arribar-hi, després de tants anys a La Masia.

Què ha de millorar en el món del futbol?

El fair play. Tant aficionats com futbolistes ho han fet i molt, però encara hi ha marge de millora. Tots els extrems són dolents, cadascú ha de defensar els seus colors, però des del respecte als altres. Només així es gaudeix del joc.

Ja hem vist el millor Barça de la història?

Mai se sap. Vaig tenir la sort de veure i debutar amb el Dream Team que van ser els fonaments de la versió magnificada per l’equip de Guardiola. Luis Enrique ha tingut unes xifres molt semblants, tot i que amb un estil molt definit i amb altres matisos. Són èpoques que queden en la memòria, però mai saps quant duraran o es repetiran.

De no haver sigut futbolista, ¿què t'hauria agradat ser?

Mai m’ho vaig plantejar. La veritat és que tampoc vaig arribar a pensar que el futbol fos una professió. És una il·lusió que comença quan ets un nen i amb el temps et trobes que es converteix en la teva feina i dedicació.

La pròxima pilota d'Or ha de ser per a...

No és un premi que m’agradi. El futbol és un esport col·lectiu, qualsevol jugador sense els seus companys no seria ningú. Hi ha jugadors d’un altre nivell, però el col·lectiu és tan important que els cracks per si sols no guanyen Champions ni Mundials i així s’ha demostrat. 


Tornar a dalt