fcb.portal.reset.password

Urbano Ortega a la Ciutat Esportiva Joan Gamper | SPORT/ABJ

Urbano Ortega no ha estat ni és un home de grans sorolls. Ni quan jugava ni quan ho va deixar de fer. Ara treballa al costat de Robert Fernández, a l’àrea de futbol. Tímid, introvertit, discret. Aquest membre de l'Agrupació va estar deu anys a can Barça com a jugador on va guanyar de tot en una època en què no era tan senzill fer-ho; la dècada dels vuitanta. Va arribar amb vint anys, va marxar amb trenta i va coincidir entre d’altres amb Udo Lattek, Menotti, Venables, Aragonès, Cruyff, Maradona, Schuster, Koeman, Soitxkov, Laudrup i Simonsen.

"He tingut molta sort. He fet el que m’agrada i encara ara estic allà on vull estar i fent el que vull. L’única pega és que estic lluny de casa –la família viu a Granada- però en aquest món ja se sap. Sempre ha estat així i amb això he hagut de conviure."

Lligues, Copes, Recopes, el llistat de companys i de caps que tots coneixem... un s’adona d’allò que viu quan és jugador del primer equip?

Suposo que sí, però tot va molt ràpid. I no ho valores com ho fas ara quan mires enrere.

Però no es poden oblidar les arrels, ni d’on véns, ni el que costa d’aconseguir... tu ets aceitunero de Jaén... altivo?

Aceitunero sí. I amb orgull. En aquella època, de petit, havies d’ajudar a casa. Al pare. I després mirar de fer-li entendre que els diumenges podíem anar a recollir olives a les set i plegar a la una per poder dinar i anar a jugar a les quatre. Sí, sé el que costa. Vaig passar de segona regional a primera en només una temporada. Però quan arribes, tot va tan ràpid... Jo em vaig adonar del que havia fet a can Barça quan ja no hi era. Jugava al Lleida. Un dia vam anar a Barcelona a sopar a casa als sogres. I tornant a Lleida vaig passar pels voltants del Camp Nou. Tenien partit, estava il·luminat. I quan vaig veure-ho, des de fora, vaig pensar: jo he jugat aquí deu anys. I em vaig adonar del que era.

I el moment de dir fins aquí? Perquè desprès del Barça vas continuar jugant.

Vaig arribar amb Lattek i vaig marxar amb Cruyff. Vaig tenir la sort d’estar en un gran club i la desgràcia de les lesions que em van perseguir. Udo, per exemple, m’estimava molt però va ser arribar i trencar-me la clavícula. Amb ell gairebé no vaig poder jugar. Menotti feia servir els que feia servir i quan va arribar Venables va coincidir amb una lesió al peu que em va tenir més d’un any aturat. Amb Johan, que vaig estar tres anys i mig, altra vegada clavícula, genoll... em va fer jugar. Fins i tot aquella final de Recopa a Berna. Però de mica en mica, pel que fos, vaig anar perdent pistonada. Era l’hora de tocar el dos. Volia continuar jugant.

I quan veus que ja n’hi ha prou?

Desprès de Màlaga. Vaig plegar quan vaig veure que em faltava il·lusió per entrenar. A mi, que sempre m’havia agradat fer-ho. M’agradava esforçar-me. Ho havia hagut de fer tant amb les lesions... jo anava al gimnàs fins i tot quan tenia festa... Un dia vaig pensar: que estàs fent aquí? Vols dir que paga la pena? M’agradava jugar els partits però em costava l’esforç necessari de l’entrenament. I vaig plegar.

I vas entrar a l’Agrupació...

Em van trucar, m’ho van proposar i vaig accedir encantat. Hi passava poc, perquè estava a Granada, però jugava amb els veterans quan tenien un partit a Andalusia, Murcia, la Manxa... Sóc un soci més. Crec que fan una feina increïble. No és nomes un punt de trobada. Són molt importants per molta gent que no ha tingut sort. Donen suport en moment delicats. Quan ets jove no ho veus tot tant clar com ens sembla després. T’equivoques, és inevitable. I sempre hi ha possibilitat de resoldre el problema. Jo sempre he estat molt amoïnat per això. Potser massa. Fins a l’obsessió. Però és una realitat que l’Agrupació ajuda a canviar.

Tu ja no jugues. Res.

És veritat. Ho vaig anar deixant. Falta de temps... i una mica de por. Sempre m’han impressionat les històries de jugadors que tenen problemes de cor quan pleguen. Em terroritza pensar que em pot passar a mi. I ho vaig deixar del tot. Mal fet. I m’hi hauria de tornar a posar. Però al meu ritme, poc a poc. Em fa molt respecte la veritat.

Per cert, a tu sempre t’havien dit el “Guardia”...

Si, és veritat, però nomes a can Barça. A l’Espanyol em deien “niño”, a d’altres llocs “Urban” i a can Barça “Guardia”. Ja us ho podeu imaginar, perquè dient-me Urbano... Va ser Antoni Olmo que estava molt a prop meu al vestidor. De fet, entre ell i jo nomes hi havia el “Boquerón” Esteban. I un dia, l’Olmo, va dir en veu alta i referint-se a mi... “mira el guardia”. N’hi va haver prou. Encara ara la gent que em coneix d’aquells temps em diuen “Guardia”.

Tornar a dalt