El juvenil del Barça de la temporada 75-76: els companys d’or

Al futbol formatiu, tant o més importants són els valors i els companys que es coneixen, que no pas els títols. La 15a Trobada de Jugadors organitzada per l’Agrupació ret homenatge a una generació que va assolir ambdues coses: l’equip juvenil del FC Barcelona que fa 40 anys va guanyar el campionat d’Espanya juvenil sota les ordres de Laureano Ruiz. 

José Luis Flores n’era un d’ells. La samarreta sempre pesa i a inicis de la temporada 75-76, el Barça era el favorit per emportar-se el títol. Més encara, quan Ruiz havia assolit el trofeu les tres campanyes anteriors. Això “no era una pressió perquè el mestre s’encarregava de gestionar-ho”, rememora Flores en referència a l’entrenador. 

L’equip va patir sobretot en la primera etapa de la temporada, la fase prèvia disputada a nivell català. Els clubs rivals eren humils, però la plantilla encara no havia assumit el sistema de joc. A la semifinal del campionat de Catalunya contra la Damm els blaugranes van guanyar als penals i a la final va ser difícil derrotar al Barça Atlètic a la pròrroga.

El punt d’inflexió de la temporada es va viure en els dies previs a un matx que s’havia de disputar a Amposta. “El Laureano ens va reunir al vestidor i es va posar a plorar dient que li sabia greu que amb l’equip que teníem, aquest any no anéssim assolir els nostres reptes”, rememora Flores. L’equip va guanyar aquell partit per 0 a 8. 

Quan va arribar el Nadal, els jugadors ja es movien com una unitat i l’equip era imparable. La prova? El Barça només aportava un jugador a la selecció nacional, mentre altres rivals n’enviaven quatre o cinc. Tot i així, el FC Barcelona va guanyar tots els partits de la fase final tant a casa com a domicili. La fita és encara més remarcable si es tenen en compte els rivals, clubs com el Saragossa, el València, el Sevilla o el Reial Madrid. “No teníem un crack, érem un equip”, sentencia Flores.

Un cop mes, el mentor Laureano Ruiz va ser fonamental a l’hora d’assolir aquesta fita, segons el propi Flores: “quan més pressió havíem de sentir, a la fase final, era quan més relaxat actuava ell”. En aquells dies decisius, els entrenaments eren suaus i quan els jugadors feien vida junts, tot eren reunions en que explicaven anècdotes i cantaven junts. Hi havia una cançó especial, Maria de la O, que Ortiz els feia cantar sovint. Tot plegat, per tal d’enfortir el grup i allunyar la pressió.

Els resultats no es van fer esperar. La victòria per 1 a 2 contra el Reial Madrid a la semifinal i el triomf definitiu a la final per 1 a 0 contra el Múrcia en són el prova de l’èxit. L’equip estava tan concentrat en aquell partit que als seus protagonistes els costa recordar aquella final disputada al Santiago Bernabeu davant el Múrcia.

L’equip, el conjunt, la força, les ganes i la mentalitat de guanyadors que Herrera va saber ficar al cap dels seus futbolistes va ser la clau d’aquell triomf. “Érem bona gent i enteníem que un grup si vol fer alguna cosa només la pot assolir col·lectivament”, rememora Flores.

Un grup de companys i amics que tornaran a trobar-se el 18 de juny a Figueres amb motiu de la Trobada Barça Jugadors. 14 dels 18 integrants d’aquell equip ja han confirmat assistència a l’acte, una mostra més de la pervivència d’aquell bloc. Uns amics que quaranta anys després tornaran a cantar Maria de la O.