Les pioneres del futbol femení al Barça

Com en molts altres espais, les dones van tenir vetada la pràtica futbolística durant la dictadura de Franco. Tot va començar a canviar a Barcelona, l'any 1970. L'aleshores president del club, Agustí Montal va publicar un anunci a la premsa demanant noies per disputar un partit benèfic el 25 de desembre de 1970. 17 noies van contestar la trucada i durant 15 dies es van entrenar sota les ordres de l'exporter blaugrana, Antoni Ramallets.

Carme Nieto va ser una de les jugadores que van saltar aquell dia a la gespa: "el Barça ens va facilitar l'equipació: pantalons blaus i samarretes blanques". Nieto recorda la gràcia que generava en l'audiència veure per primera vegada dos equips formats per dones darrere una pilota, però "els hi va fer menys quan van entendre que no parariem. I no hem parat mai". El rival va ser la UD Centelles i l'absolut èxit d'assitència va reforçar la motivació de les jugadores per tirar endavant la seva passió per l'esport. 

La primera pedra per construir el futbol femení al país es va posar aquell dia. L'exemple del FC Barcelona va motivar la formació d'altres equips de dones. Però el país, immers en els darrers anys de dictadura, no permetia la creació de clubs de futbol femenins. La directiva de Montal, per salvar aquest obstacle, va impulsar la fundació de la Penya Femenina Barcelonista. A partir d'aleshores, no van parar de sortir iniciatives esportives. Des del primer campionat oficiós de futbol la temporada 1971 - 1972, passant per amistosos, quadrangulars i d'altres competicions no oficials. 

Les dificultats de jugar un esport d'homes

Maria Teresa Andreu es va incorporar a l'equip sis mesos després de la seva fundació. L'antiga portera recorda les dificultats de compaginar la vida familiar i laboral amb el futbol: "l'esport no era professional i la majoria de les jugadores treballàvem. Gairebé ens havíem de pagar les botes". Les dificultats encara eren majors quan no era possible convinar la feina i els entrenaments. Aquest és el cas de Nieto: "entrenàvem a les 10 del matí, vaig haver de perdre un any de vacances per seguir amb l'equip".

En temps d'un règim que promovia el masclisme, les jugadores van haver d'encarar burles i discriminacions sistemàtiques. Segons el testimoni de Nieto, insults al físic de les esportistes i crits com "ves-te'n a fregar" eren comuns. Fins i tot, en un primer moment, els àrbitres es negaven a xiular partits femenins. No obstant això, cap comentari va aturar l'empenta de les futbolistes. La propia Andreu definiria aquesta convicció: "quan tu estimes i defenses una cosa estàs per damunt de qualsevol comentari".

Temps de canvi

Tot i els esforços d'aquella època, Nieto no es considera una lluitadora, ja que "el futbol és una cosa més aviat banal", però si reconeix que "vam tenir els nassos i la voluntat de fer-ho, vam ser la punta de llança del futbol femení". Les jugadores no van estar completament soles. Les successives presidències a partir de la d'Agustí Montal van donar suport a l'equip femení des d'un primer moment a nivell institucional, d'equipaments i personal. L'antiga jugadora recorda que "tothom sabia que el Barça ens promocionava, però no podiem formar part oficialment del club fins que al Federació no donés un pas endavant".

Els vents de canvi que va arrossegar la democràcia van portar el reconeixement oficial del futbol femení per part de la Federació Espanyola de Futbol l'any 1980. Amb el pas del temps, l'equip va adoptar els colors i l'escut del FC Barcelona. Finalment, el FC Barcelona acabaria adoptant el futbol femení com una secció de ple dret dins del futbol base.