“S’ha d’explicar que el futbol és una cosa per tots”

L'esport és, probablement, un dels àmbits en què les dones han anat guanyant més protagonisme durant els últims anys, i el futbol no n'és una excepció. Amb tot, encara costa trobar dones que es plantegin aquest esport com una ocupació a llarg termini. Des de l'Agrupació Barça Jugadors, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, hem volgut conèixer més a fons el perfil de dues membres de l'associació que van tenir el futbol com a gran afició. Ara, cap de les dues s'hi dedica.

África Ocaña, membre de l’Agrupació i exjugadora blaugrana, va començar a jugar a futbol als 18 anys al barri on vivia. Després de passar per uns quants equips, Ocaña va integrar-se al primer equip del FC Barcelona Femení, on s’hi va estar fins al 1998 i, dos anys més tard, va posar punt final a la seva etapa com a professional. No va ser fins a l’any passat quan l’exblaugrana va fer-se sòcia de l’Agrupació.

Al seu torn, Maria Amo, també exjugadora del Club i membre de l’Agrupació, va trepitjar el vestuari del conjunt blaugrana per primer cop amb 14 anys, i s’hi va estar les sis temporades següents. Després, va continuar lligada al món del futbol a través de diferents equips, fins que als 29 anys va decidir retirar-se. Igual que Ocaña, va ser l’any passat quan va decidir que volia formar part de l’Agrupació.

Futbol femení: ocupació o hobby?

Totes dues exjugadores van seguir camins diferents pel que fa a la seva carrera esportiva, però el que les uneix és el fet que cap d’elles va apostar pel futbol com a sortida professional. África Ocaña explica que “vaig estudiar per ser administrativa, i vaig treballar durant més de dues dècades en una gestoria i assessoria fiscal i laboral. Ara, treballo a l’Aeroport”. D’altra banda, Maria Amo va decantar-se per l’arquitectura tècnica, en especial tot allò relacionat amb la delineació d’edificis i obres.

Mentre era jugadora blaugrana, Ocaña va guanyar la Copa de la Reina la temporada 1993-94. Era el primer cop en la història que el FC Barcelona aconseguia aquest títol, però aquesta fita tampoc va servir per a què l’exjugadora tingués esperances de poder guanyar-se la vida al terreny de joc: “no ho vaig considerar una opció realista. Pot ser que les noies avui en dia sí que s’ho plantegin, però a la meva època el futbol era simplement una afició si eres dona”. En aquesta línia, Amo explica: “mai vaig plantejar-me que el futbol pogués ser la meva única ocupació. Quan jugava, no cobrava ni en treia cap benefici. És més: quan vaig començar pagava 2.000 pessetes al mes al meu equip”. 

Però, per què el futbol podia ser una professió pels homes, i les dones s’ho plantejaven només com una opció a curt termini? Ocaña considera que “la dona es considerava inferior. En alguna ocasió, inclús, ens havien cridat: ‘aneu a fregar plats’. No estava ben vist que les dones poguéssim jugar a futbol, i encara era més inimaginable que poguéssim ser bones”. Amo afegeix que, un altre factor que ha pogut influir en aquesta tònica és que “mai ha tingut la repercussió que té el masculí. És tot just ara que s’està incentivant el futbol femení, sobretot a través de les notícies i d’Internet. Però abans ningú en parlava”.

El camí a seguir

Per guanyar presència femenina dins del món del futbol, Ocaña creu que el factor clau que ha de canviar és “la mentalitat, que la societat normalitzi que les dones també juguen”. L’exblaugrana també posa el focus a les escoles, on considera que “s’ha d’explicar que el futbol és una cosa per tots. S’ha de començar a dir-ho als nens des de petits”.

Amb tot, les dues coincideixen en què el futur és esperançador. “El futbol femení va en augment, i un exemple n’és l’ABJ Femení. Fa un any que hi pertanyo i des de llavors hi ha hagut un munt d’incorporacions”, explica Amo. “Crec que cada vegada anirà a millor. Des de l’Agrupació es preocupen perquè puguem fer el mateix que fan els homes. S’ha de continuar treballant, ‘peldaño a peldaño’” conclou Ocaña.