Natàlia Arroyo: "L'ABJ pot aportar molt al Club"

“Sóc la Natàlia Arroyo Clavell, periodista, exjugadora i entrenadora de futbol. Actualment sóc redactora d'esports al diari ARA, seleccionadora catalana Sub-16 i absoluta. També participo en tertúlies a diferents mitjans i comento partits a Gol i BeIN Sports.”

Aquesta és la presentació que es fa la mateixa Natàlia a la seva pàgina web, ara mig aturada perquè amb tanta feina no pot cuidar-la com ella vol.

Inquieta, aficionada al voluntariat, lluitadora, clara, de vegades contundent. Ha vingut al món per mirar de millorar-lo. Ni que sigui amb petites coses. I també s’ha fet un lloc a l’Agrupació Barça Jugadors. “Em va enredar en Jofre i aquí estic. Encara no hi he fet gaire vida social però no és l’Agrupació que jo imaginava, amb un perfil molt diferent, destinat a aconseguir que els antics jugadors es retrobessin, tinguessin el seu espai, es socialitzessin. Però no és només això. I va per davant que això no ho han de perdre mai, és molt important. Però és que fan moltes més coses, molta formació i hi ha moltíssimes possibilitats. Estic en fase d’aprenentatge.”

Has trigat a arribar-hi. El feia vertigen sentir-te veterana?

“I ara! No sóc ni em sento cap iaia. Vaig tenir una transició lenta per deixar el futbol. Les lesions, la capacitat, em van anar allunyant de primera fila. No he passat pel tràngol de l’edat. Senzillament no era prou bona. Patia, no arribava a les pilotes, em lesionava...

Era més que tenia poques ganes de tornar a jugar per por de lesions. Faig tant esport com puc, però no vull tornar-me a lesionar i no jugo a futbol. Després estava la meva feina. Com a periodista tenia certa recança que pogués perdre la meva objectivitat cap al club. Vaig acabar entenent que podia fer les dues coses sense problemes i aportar el meu gra de sorra a l’ABJ.”

Tu has estat jugadora del Barça. Onze anys. Després vas anar a l’Espanyol que acabava de guanyar la Lliga i vas arribar a jugar la Champions. Però crec que tot i això parlem d’uns anys que no tenen res a veure amb el que veiem ara.

“No¡, jo vaig arribar al Barça amb nou anys, al 95, i vaig saber que hi havia un equip femení de futbol perquè m’ho va dir una nena d’un equip rival jugant a l’escola. Professional? En aquella època aquesta paraula no tenia res a veure amb el futbol femení. Entrenàvem en camps de terra, de nit, amb roba que la Nuria Llansà buscava entre els equipatges que d’altres equips masculins ja no volien, amb roba més gran o més petita de la que necessitaves. Fins i tot amb marques que ja no duia el primer equip però nosaltres havíem d’aprofitar. Era més una afició que una feina. Totes havíem de treballar per viure. Ara és diferent. Fins i tot poden estalviar una mica. Potser no es podran retirar però el canvi és brutal.

I ha estat molt ràpid. No sé si massa. No et fa por?

“Una mica sí. No perquè el Barça, per exemple, faci marxa enrere. Crec honestament que això ja no passarà. M’espanta que nosaltres mateixes no siguem conscients d’on venim, el que ha costat, que em de seguir lluitant i creixent.  Les jugadores d’ara, les nenes que comencen, han de ser conscients de tot això. El Barça guanyava lligues i entrenava a l’Hospitalet Nord, un camp municipal que hi ha al darrera del Joan Carles I. I d’això en fa quatre dies. No s’ha de dramatitzar, no pots estar tot el dia recordant a les nenes d’on venim, però ho han de saber. Han de saber que ha costat molt esforç.”

Això es el que es pot aportar des de l’Agrupació ?

Una part, sí. I és molt important. Per les més joves i per les del primer equip. Han de saber què ha costat i cap a on van. Què passarà quan ja no juguin, què es trobaran. Crec que una xerrada amb elles els aniria molt be.

Al primer equip del masculí no t’hi pots ni atansar...

Esta molt bunqueritzat. Espero que no passi al femení perquè aquesta es una de les feines més bones que pot fer l’Agrupació. Utilitzar la seva experiència per prevenir, preparar... ho fan a La Masia. És important que un nen de quinze anys sàpiga que n’hi va haver un altre que ho va petar, que ho va guanyar tot a la seva edat i no va arribar al primer equip. O sí que ho va fer. Són histories d’èxit i de no-èxit. La vida. Nosaltres les/els podem ajudar en això. Ha de ser una missió fonamental de l’Agrupació, que pot aportar moltíssim al club.

I tu pots aportar un imperi. Com exjugadora, entrenadora, seleccionadora, periodista, comentarista... per cert, el Mundial femení ha estat fantàstic. Qui l’acabarà guanyant?

Crec que els Estats Units, però no descarto la sorpresa. Les americanes no estan tant fortes, no van sobrades. I les holandeses van fent feina. Tenen gol, una bona portera. No descarto una nova realitat al futbol femení. Sobretot si els Estats Units no marquen als deu primer minuts com ha estat capaç de fer fins ara.