“Que jo no era dur? Pregunta-li a l’Amancio”

José Antonio De la Cruz va arribar al Barça, procedent del Granada, la temporada 1972-73. I es va quedar amb la titularitat que no va deixar fins a la seva marxa l’any 1980 i després de guanyar una Lliga, una Copa del Rei i una Recopa històriques.

Home d’aspecte discret i conservador, desmenteix aquesta primera impressió amb fets. Perquè s’havia de ser molt agosarat per jugar al Granada dels Fernàndez i Aguirre, per arribar al Barça i guanyar-se el lateral esquerre quan ell era dretà, per ser un dels protagonistes d’aquell 0 a 5 del Bernabéu. O de la Recopa de Basilea. S’ha de ser molt agosarat per marxar a entrenar al Japó quan quedava molt més lluny que avui dia, en temps i en cultura futbolística. Ara, després de molts anys d’anar i venir, ha tornat a Barcelona per quedar-s’hi.

“Sí, ara ja no hi ha marxa enrere. Em quedo aquí. I això que quan vaig marxar de l’escola on estava entrenant, pensava que encara hi tornaria. Però m’enyorava dels meus fills i dels meus nets i volia gaudir-los.”

I quan hi va anar per primera vegada era un lloc desconegut. Com se li va acudir?

“I per què no? Era una gran oportunitat de veure món, conèixer una altra cultura, un altre futbol, aleshores radicalment diferent del d’aquí. Hi vaig anar amb en Xabier Azkargorta, al Yokohama Marinos. I m’hi vaig quedar. Vaig acabar d’entrenador. I després, amb l’escola que teníem amb en Rexach hi vaig tornar. Només puc parlar bé del Japó.”

I a l’Agrupació, ara que ha tornat, hi col·labora?

“Sempre que m’han demanat qualsevol cosa hi he col·laborat. L’Agrupació fa que els exjugadors del Barça de qualsevol edat estiguem junts. És una part molt important del Club. La feina que s’hi fa és impagable.”

Vostè va començar a Lleó i després va marxar a Valladolid primer i Granada després. D’allà va arribar al Barça. Però si ens aturem un moment al Granada veurem que era un equip duríssim, amb Aguirre Suárez o Fernández. No el recordo jo com un lateral molt dur.

“Bé, si li preguntes a Amancio o Gento, amb qui vaig tenir la sort de coincidir en algun partit, segur que no pensen igual. El mateix Rojo, de l’Athletic. Els pobres em van patir. I potser no era dur, potser era un salvatge!”

De la Cruz riu. Li agraden els jocs de paraules. Es difícil que en una conversa amb ell no n’acabi fent algun. A l’interlocutor poc avisat el pot sorprendre. Com va fer amb mi, quan entrenant al Sabadell li vaig desitjar sort abans d’un partit i amb cara seriosa em va dir que no ho fes més, que “sort només se’n desitja als toreros i als que no en saben”.

Continua agraït al Granada i a qui va ser el seu entrenador, Joseíto, de qui “vaig aprendre moltíssim i que va jugar fort per mi fent-me titular quan a la dreta tenien a Martos, que era intocable. I que em va permetre arribar a can Barça dos anys després. Sense ell potser això no hagués estat possible.”

I aquí a can Barça va coincidir amb Michels. I amb Cruyff, qui, com a la resta de mortals, el sorprenia a cada entrenament.

“Sabíem qui era, de què era capaç de fer. Ho havíem llegit a la premsa de l’època. Però quan anaves a entrenar i veies el que feia i que tot allò que havies llegit era possible, que ho feia amb aquella naturalitat...”

Ha dit que al Granada jugava a la dreta. Però a can Barça ho va fer a l’esquerra.

“Doncs sí, m’hi vaig haver d’adaptar. I la veritat és que això em va permetre jugar molt a prop del Johann. Ens enteníem molt bé. Quants cops no l’hauria doblat i buscat la pilota que ell m’enviava a l’extrem perquè centrés!”

Va viure el 0 a 5 al Bernabéu, la final de Basilea o la primera lliga en catorze anys.

“Sí, però em quedo amb aquella final mítica. Jo no vaig sortir al titular. Al meu lloc va jugar Albaladejo. Però es va lesionar i a la segona part vaig jugar jo. I la pròrroga. Allò va ser irrepetible. El pobre Alba va tenir mala sort. Però això és el futbol. Això em va passar a mi al mundial d’Argentina, em vaig lesionar al primer partit”

No es queixarà de currículum! Si fins i tot va ser primer entrenador del Barça, ni que fos per un partit.

“No és un bon record. Havien fet fora Van Gaal i havia d’arribar Antic. El grup estava fotut. No estaven al nivell que demana el Barça. Recordo aquell partit. Va ser contra l’Atlètic de Madrid. Vam perdre. M’hagués estimat més no haver de fer d’entrenador. Però el Club m’ho va demanar i jo ho vaig fer. Però no està gens malament. Estic orgullós del que he fet. I de la quantitat de partits que vaig arribar a jugar aquí.”

I això que li deien l’agonies.

“Sí, però no perquè patis jo! Era pel que feia patir als que em tocava marcar. Era molt pesat i els meus parells ho passaven malament. Si t’ho mires bé fins i tot és un afalac”