"Lluito com em van ensenyar quan jugava"

El periodista Pere Escobar entrevista a Anty García, exjugador del FC Barcelona afectat d'ELA

La història de l’Anty Garcia no és gaire diferent a la de tants altres jugadors que han passat pel planter del Barça. Tot i la seva projecció, els companys amb els quals va jugar feien entendre que podria arribar molt més amunt. Però el futbol té aquestes coses i n’hi ha molts que es queden pel camí. El que fa diferent l’Anty és la seva lluita descomunal contra l’adversitat. El que el converteix en un heroi és la seva rotunda negativa a llançar la tovallola.

Fa uns dies va presentar el seu segon documental, La inspiració del 8,  que parla del “valor de l’amor, l’amistat i el treball en equip”. Té una feinada de por, el cap ple de projectes i l’obligació de preparar els entrenaments del seu equip benjamí de l’escola BRAFA. L’Anty Garcia té ocupades totes les hores del dia. D’un dia a dia, això sí, molt complicat. “Sí, la veritat és que és molt complicat. I alhora pura rutina. Però necessito molt recolzament per poder estar tranquil, a casa, amb la meva dona. Als matins ve una persona a donar un cop de mà.”

L’Anty Garcia va ser un dels jugadors d’aquell juvenil que, entrenat per Carles Rexach, va guanyar la Copa del Rei i on hi havia jugadors de la categoria de Sergi , Amor, Roura, Ramon o Vilanova. Va arribar a entrenar amb el primer equip i tenia una projecció esplèndida. Però el futbol li tenia preparat un altre futur més modest que va acabar modelant fins a trobar el que ha acabat sent la seva passió: ensenyar els nens.

La gran patacada però, va arribar més tard, el quatre d’agost del 2014 quan li van diagnostica ELA (esclerosi lateral amiotròfia), una malaltia degenerativa i irreversible. “Me la van diagnosticar aquell dia, però segons el meu neuròleg havia començat molt abans. Ara estic bé, tot i la gravetat de la meva situació.”

Una gravetat que el té reclòs a una cadira de rodes, depenent de l’ajuda externa però amb el cap molt clar i ple de feines i projectes. “Ara mateix estic molt actiu. Faig d’entrenador i planifico els entrenaments del meu equip benjamí de l’escola Brafa”.

El futbol, que el va fer fora de l’elit amb una exigència que no va assumir és ara el seu far.

“Quan ho vaig deixar em vaig dedicar a ajudar esl nens que perseguien els seus somnis. Avui és la meva primera motivació per mantenir el cervell ben actiu. El cap em funciona perfectament i això es l’única cosa que em fa oblidar la situació en què estic.”

El seu germà David també li dona un cop de mà. En els entrenaments, en els partits. Fent arribar les seves instruccions als nens i fent els canvis que l’Anty considera convenients.

Però, i els nens, com han viscut tot el teu procés?

“Bé, els nens normalitzen la situació molt mes ràpid del que ens pensem. Al començament els cridava l’atenció la meva figura a la cadira de rodes i la meva forma de comunicar-me amb ells, però ara tot és molt més senzill i normal. Fins i tot ja m’entenen molts cops.”

Què els ensenyes? Què els trasllades?

“Home, com a entrenador dono molta importància a fomentar la unió entre companys, al treball d’equip, al respecte, a la bona educació dins i fora del camp i a fer-los entendre que el futbol i l’esport els ajudarà a la vida en general. La meva lluita ara està fonamentada en el que vaig aprendre com a jugador. Lluito com en van ensenyar quan jugava. Ser un exemple, no rendir-me davant dels problemes.”

Ets conscient que t’has convertit en un exemple? Que la teva lluita et fa un heroi als ulls dels altres?

“Des que estic així, a la cadira de rodes, m’he anat fent a la idea del que pot suposar per la gent que m’envolta. Però no faig res especial. Faig el que m’han ensenyat tota la vida.”

I la gent que t’ajuda? La dona, el germà, la família, els amics... per ells també ha de ser dur.

“El meu entorn ja veu la situació molt normal. És la que és i ja actuen amb normalitat. Per mi és el millor que podem fer tots plegats. És la millor manera possible de donar normalitat a una situació tan excepcional.”

Tot i les dificultats, la feina, els inconvenients... l’Anty no ha deixat de mantenir-se en contacte amb els seu companys del futbol. La Fundació Barça Veterans -creada fa 25 anys per l’Agrupació- també vetlla per ell. Es fàcil veure’l en alguna fotografia amb membres de l’Agrupació que li donen suport en els seus projectes. L’últim, el Ramon Calderé, en la presentació de La inspiració del 8. “L’Agrupació m’està ajudant amb algunes despeses que tinc. I sobretot amb l’escalf i el recolzament humà, que és el més important en la meva situació. Actualment mantinc contacte amb molts dels meus excompanys com Amor, Roura, Hidalgo, Botella, Sergio Pérez... i de l’Agrupació, amb Rexach i Alfonseda. Tots estan disposats a ajudar-me en el que pugui necessitar. No et pots imaginar com n’és d’important per mi!”

Força Barça
Força Barça

Relacionat Amb aquest contingut

Tanca l'article

Relacionat Amb aquest contingut