“Si em quedo amb alguna cosa, em quedo amb l'amistat”

El pròxim 30 de juny de 1996 farà 25 anys que el Juvenil del FC Barcelona va guanyar la Copa del Rei, davant el Real Madrid i a un gran estadi com La Romareda. Un partit televisat i que tres dels seus protagonistes han volgut recordar. 

Xevi Molist, Jordi Ferrón i Felip Ortiz, socis de l’Agrupació i exjugadors del Barça, van poder deixar la virtualitat i retrobar-se al Museu del FC Barcelona per a rememorar la consecució de la Copa del Rei Juvenil de 1996, per a tots ells un títol molt especial, carregat de vivències personals. 

La importància dels records

Jordi Ferrón, que era aleshores el capità de l’equip, que va vèncer en la final per 4 gols a 2 el Madrid, a la final de Copa; recorda com de bonic és poder conservar tots aquells moments en fotografies. “Els meus pares tenen un àlbum fotogràfic espectacular des que vaig començar a jugar al torneig social. I sempre és maco tenir aquests records, perquè sí que ho tens a la memòria, però de tant en tant necessites potser visualitzar-los una altra vegada per tornar-ho a sentir. Ja que gràcies a això, vas recordant coses que segurament si no tinguessis aquests documents quedarien en l'oblit”, assegura. 

Xevi Molist -que és directiu de l’Agrupació- va actuar de davanter titular en aquella final, i en la línia de Ferrón exposa la importància dels records: “Jo tinc una foto amb en Felip Ortiz i amb en Marc Bernaus, també amb la Copa els tres, i aquesta la tinc guardada sempre. Al final són fotos que t'has quedat i quan les tornes a veure pots dir: ostres, el que vam aconseguir!”.

Un moment memorable

Aquella temporada 1995-96 recorda Molist que va ser molt especial: “va ser una època molt bona perquè ens vam ajuntar entrenant gent del Juvenil A, del Barça C i del Barça B, i que al final eren, en teoria, els millors de la generació”. Afegeix que l’oportunitat de competir en una Copa del Rei Juvenil era única, tant per l’opció de competir pel títol, com també per poder-ho fer amb els amics que tenien i coneixien de La Masia”.

Felip Ortiz, el porter de l’equip, no oblidarà mai el que va suposar aquell esdeveniment “Imagineu-vos juvenils, una edat súper bonica i poder guanyar el Madrid”. No obstant això, el que va fer també memorable tota aquella vivència va ser l’equip que hi havia darrere “a nivell futbolístic, teníem un entrenador, en Martín Vilaseca, que jo crec que ens ha marcat bastant, i a nivell grupal encara conservem les amistats, i això és el més maco del futbol”.

A més a més, l’escenari també s’ho valia. Ortiz recorda, amb melangia el trajecte cap a l’estadi del Saragossa. “Recordo que jo sempre em ficava al darrere amb en Puyol, sempre escoltant amb els walkmans, Sopa de Cabra i Lax'n'Busto. L’arribada a la Romareda va ser molt bonica perquè estaven tots els pares, familiars i veies doncs que allò anava de debò”. A tot això, cal afegir que per a les televisions també es tractava d’un gran esdeveniment. Fins abans de l’arribada dels 2000 veure futbol televisat en obert, era quelcom inusual i quan es donava el cas, eren grans esdeveniments els que es reproduïen. Aquell clàssic de Copa Juvenil va ser televisat pel canal nacional. Rememora Ortiz que aquell fet els afegia certa pressió, ja que “et veien els teus amics, i semblava que no, però duies encara més pes, per què i si perdo contra el Madrid?”. 

El camí és momentani, les amistats permanents

El pas d’un futbolista per un club no pot perllongar-se per sempre. Com explica Jordi Ferrón “per arribar aquí has hagut de pujar molts graons i molts moments difícils de companys amb qui has conviscut anys i temporades, i que arriba un moment que et diuen tu continues i tu no. I no és fàcil quan ets jove. A nosaltres ens va passar quan érem més grans. Deixar el Barça sempre és difícil. Però evidentment entenem que al Barça, només poden estar els millors”. Tanmateix, d’aquests anys més durs sempre se solidifiquen grans moments i amistats, com és el cas d’Ortiz, Ferrón i Molist. Aquest últim explica que “fa més 25 anys que som amics i al final és el que queda del futbol realment. Et quedaran els títols també, però si em quedo amb alguna cosa, em quedo amb l'amistat. Perquè potser fa un mes que no ens parlem, però quan ens tornem a veure sembla com si no hagués passat ni un dia”.