Tota una vida sota pals
L’Albert mai va pensar a jugar tan enrere. De fet, era el davanter de l’equip de l’escola. Tot va canviar quan, en un partit, el seu porter es va lesionar i ell el va substituir com si es tractés d’un joc, desconeixedor que es convertiria en la seva gran passió... Una passió que continua gaudint més de 70 anys després. Avui, 14 d’abril, és el Dia Internacional del Porter i un bon moment per conèixer la història de l’Albert Maiquez, soci i jugador de l’Agrupació de Jugadors del FC Barcelona.
Els inicis
Aquella primera presa de contacte a l’escola li va agradar molt. El jove porter destacava, i va ser fitxat pel Bergadà-Les Corts abans que el Barça es fixés en ell. Amb 16 anys va fitxar per l’amateur blaugrana. Allà hi va viure mil anècdotes, en què va destacar la victòria al Campionat d’Espanya Amateur la temporada 1960/61 a València. Encara recorda força noms dels seus excompanys: “En Junquer, en Tusset, en 'Peneque', Ruiz, 'Bonito' García, Silvestre, Arnau, Pons...”.
Amb 21 anys i jugant al Condal (antic filial culer) el servei militar va tallar la seva projecció: “Eren altres temps, i els meus pares van decidir que faria la mili on em toqués, no al Bruc amb l’ajuda del Club” –recorda-. La sort no el va acompanyar: aniria destinat a un campament militar a l’Àfrica. Roser, la seva dona des de fa 56 anys, ho lamenta: “Si no fos per això, hauria jugat al primer equip”. De fet, el Sevilla el va voler fitxar quan jugava allà, però no va ser possible: “El meu pare no em va deixar marxar i no podia decidir perquè encara era menor d’edat” –assegura Maiquez.
De la mili a Vilanova
En tornar del servei militar, va fitxar pel Vilanova. Astut, sabia el que es feia: “Vaig fitxar per ells sabent qui era el president del Club. Ell era el cap de l’autoescola on començava a treballar, així que sempre arreglàvem els horaris per sortir abans i anar a entrenar”. El poble l’adorava, ja que les seves aturades van ser providencials per l’ascens de l’equip de regional a Tercera Divisió. Més tard, va penjar les botes de la competició oficial i, com a veterà, va continuar defensant els seus colors.
L’edat no l’atura
Fa 17 anys, un cop jubilat i ja vivint a Barcelona, va descobrir l’Agrupació de Jugadors. Des d’aleshores, és un dels habituals als entrenaments a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Ara en té 83 i, si res li ho impedeix, continua complint. La Roser explica com un company seu li va dir: “Quan ve, em posa els pèls de punta de la il·lusió amb què arriba amb la seva maleta. Es canvia al vestidor i, quan es posa els guants, li surt una cara d’alegria!”.
Per la seva edat es podria considerar que les seves capacitats sota pals estan sota mínims, però res més allunyat de la realitat. En un moment de l’entrevista s’incorpora l’Enric Castellà, company seu a l’Agrupació, per a recordar una anècdota que va viure amb ell: "En un amistós, ara fa 4 anys, un dels rivals de l’equip contrari el va veure sortir de titular i em va preguntar si seria capaç d’aturar alguna pilota. Aquell dia en va aturar tres d'espectaculars i va deixar la porteria a zero. Amb el xiulet final, el mateix home em va preguntar si l’Albert prenia alguna cosa especial”. Tot seguit, tots tres comencen a riure.
L’Albert resta importància a la fita que aconsegueix cada dia que va entrenar i la seva saviesa parla per ell: “Ja no és guanyar o perdre. Estàs amb els companys i et relaciones amb ells. [...] Tots hem jugat a futbol i som competitius, però això ja passa una mica a la història”.
